El metrópata

© de la fotografía Victor Espinoza (fuente: flickr)

Aquest relat es va presentar al "3r Concurs de Relats Curs Online de TMB (Transports Municipals de Barcelona)", no havent quedat classificat entre els finalistes.


EL METRÓPATA


En som molts els qui no volem ser colgats en morir-nos i, en canvi, ens passem mitja vida soterrats al metro. La gent ho fa per pura necessitat, és clar. Jo, no. Jo ho faig per gust, o, si més no, per una altra classe de necessitat, encara que, si t'ho mires bé, ací baix no s'hi està malament: sempre és de dia, malgrat siga un dia artificial i limitat a l'àrea de les andanes, i mai no plou, ni fa gaire fred, ni gaire calor, ni gaire res.

A mi no m'agrada la gent, em sent incòmode si trobe envaït el meu espai vital. Per això, sempre porte un llibre que em fa d'escut davant la resta de la humanitat, que em permet mirar a un altre lloc encara que estiga al bell mig d'un vagó atapeït de viatgers. Al principi només passava la vista per sobre les pàgines sense assabentar-me'n ni molt ni poc del que hi posava, però, a força d'insistir, vaig anar prenent afició, fins al punt de passar-me'n d'estació més d'una vegada, endinsat en la història. La lectura em feia més suportable la proximitat de la multitud.

Quan El perfum, d'en Patrick Süskind, va caure en les meues mans, vaig descobrir un altre món; millor dit, vaig descobrir la flaire d'aquest. Submergit en l'epopeia de l'assassí de l'evanescent regne dels olors, com deia la contraportada, flairava quan ell flairava, olorava amb ell, ensumava l'aire cada vegada que ell ensumava l'aire, i així vaig arribar a reconèixer els viatgers que feien cada dia el mateix trajecte que jo, als quals no haguera reconegut pel seu rostre. Tanmateix, de tant en tant, els reconeixia també pel carrer o al cinema. Ningú no te el mateix olor que un altre.

Vingueren altres lectures, però aleshores el meu olfacte ja tenia entitat pròpia i vaig continuar amb el costum de “veure” la gent pel seu aroma. Així anava, fins que va aparéixer la Maria Turner, un personatge que em va fascinar des de les pàgines de Leviatan, d'en Paul Auster. Aquesta dona em va ensenyar a fer el mateix que ella feia: seguir un desconegut elegit a l'atzar, fer-li fotos i inventar-se una vida per a eixa persona. D'ençà de llavors, vaig començar a seguir les persones que m'atreien pel seu olor, i hores d'ara sé on treballen, on viuen, en quines botigues compren i com els agrada divertir-se. En tinc un informe detallat de cadascuna.

Però aquesta afició s'ha convertit en una necessitat a jornada completa, i clar, m'han fet fora de la faena. Ja no puge als trens, perquè no tinc on anar si no és seguint algú. Bellvitge, Drassanes, Encants, Barceloneta, Sants... ara jugue cada dia en una estació nova, per a no despertar sospites. Espere assegut en un banc de l'andana que alguna flaire especial penetre els meus narius, i aleshores, comença el joc, el seguiment del emisor de l'olor en qüestió, que pot durar dies sencers. És fascinant, anar-li al darrere a una persona i veure tot el que fa, com es comporta, com es relaciona, com viu...

Com que s'han acabat els meus estalvis, he hagut de trobar la manera de compaginar afició i font d'ingressos, i de tant en tant he d'alleugerir les butxaques d'algun dels meus objectes d'estudi, però només ho faig amb els que sé que tenen més diners que no es mereixen. Potser siguen reminiscències de quan vaig llegir Robin Hood. Però si de vegades algun d'ells no s'hi ha mostrat molt d'acord, l'he hagut de matar i, el que és pitjor, desfer-me'n del dossier amb les seues dades, fruit d'una laboriosa investigació. Son els imponderables, què hi farem!

El joc és així, de vegades et toquen fitxes bones i de vegades, no.

© del text JAVIER VALLS BORJA
abril 2009