Relat escrit per al Planetari de Castelló, com regal pel 29é aniversari de la seua inauguració.
Tal dia com hui, de fa vint-i-nou
anys, el huit de maig del mil nou cents noranta-u, va néixer una
història d'amor.
Semblava
un dimecres normal, però no
era així, no era un dimecres
qualsevol.
Les gavines encara estaven ajocades a vora mar, ben prompte eixirien
a buscar algun peixet que
endur-se al pap. El
rossinyol havia donat per
finalitzada la seua preciosa
serenata nocturna
i els teuladins, en
despertar-se,
trencaven el silenci refilant
amb tota la potència dels seus minúsculs
pulmons. Diries que era
com passar
d’escoltar un madrigal de Monteverdi a capbussar-se en un concert
de rock
dur. Tot semblava acostumat
i natural. Ho
semblava, però...
Era
dia d’inauguració. Abans que
operaris, jardiners, funcionaris i autoritats envaïren
el matí, amb els primers raigs de sol, la mar, la nostra mar, va
somriure mentres besava la platja.
—Hola,
Planetari! —va saludar—.
Què contenta estic que
t’hagen construït ací! Bo,
això ara, perquè quan
varen començar a erigir-te
vaig pensar: "Ja
van a plantar-me davant
un altre hotel, n'estic
farta! Tota la costa feta malbé
per a que uns quants
es facen encara més rics, sense
que els importe el més mínim
carregar-se la natura!".
Estava molt enfadada, tot
el món parla de
quant més
bonic és mirar-me, però ningú no pensa en el que he de vore jo:
grúes, xemeneies, edificis fastigosos…
Com
que el Planetari romania mut, igual
que si no haguera escoltat les
paraules de la mar, aquesta va continuar amb el seu discurs:
—No
t’interessa el que et conte? No m’importa,
t’ho contaré igual; total, no pots anar-te’n! —La mar somreia,
divertida—. No fa gaire
temps,
esta
costa era verge, bellíssima en
la seua innocència intacta,
i jo gaudia de la vista
esplèndida de la verdor de la terra però,
a poc a poc, amb el pas dels
anys, van anar tapant-me tot el pinar i, a l'últim trosset que
quedava a través del qual podia
vore'l, un dia es va omplir tot de màquines, camions, bastides i
gent que no parava de formiguejar amunt i avall.
Estava trista, però ja tan
acostumada… Em vaig retirar,
deixí
de mirar el litoral per un
temps, però sóc curiosa i
necessitava saber. Obrí els
ulls de nou
per comprovar
que
anaves
creixent, però des de primera hora ja es veia que no eres el que
m’havia
semblat al principi.
Prompte
em vaig adonar que el que s’alçava
cap al cel a
vora meua no era el gripau que jo pensava, sinó el més bell dels
prínceps. —Va
fer una pausa per
vore si obtenia alguna resposta, però
només s’escoltava l’encabotat
mutisme del Planetari—.
No
em dius res, templat?
El
silenci era colpidor, només trencat per un esbart
d’orenetes
que havien trobat un núvol de mosquits i estaven esmorzant amb un
goig com si fora dia de festa major. El
Planetari, tímid com un
adolescent, estava torbat
perquè una bellesa com aquella es fixara en ell, i
no sabia
què fer ni què dir, però
finalment es va decidir a parlar:
—Hola,
Mar! —digué el Planetari,
ruboritzant-se amb l’ajuda
del sol naixent—.
Jo també estic content que
m’hagen
construït
ací, ets tan bonica!
La
mar, sorpresa per una resposta que no s’esperava, i
que semblava sincera pel rubor del jove Planetari,
es va encrespar de sobte i va accelerar la cadència de les ones.
Agitada com estava, s’havia cobert d’escuma blanca. Estava
bellíssima.
—Ai,
calla, que em faràs posar tèrbola de la vergonya. Tu sí
que ets ben plantat; mira't,
tan alt, tan blanc i perfècte com una perla… Ets
el primer que veig amb la claror del matí, i
ja m’alegres tot el dia.
El
Planetari estava tremolós per l’emoció, però com que ja estava
llançat, va contraatacar, valent:
—La
preciosa ets
tu, Mar,
amb el teu moviment sinuós i
etern, capaç de tots els
blaus: aiguamarina, turquesa, safir, lapislàtzuli… —El
Planetari va dir tot això d’una tirada; després, agafà aire i
continuà dient—: I, de nit,
ets negra i brillant com l'atzabeja, i m'enlluernes amb els
centellejos que provoca la lluna quan et mira…
La
mar, que havia tornat
a quedar-se queta, afalagada i
trista a un temps, respongué:
—Mira-me’l,
si m’ha eixit poeta! —somrigué sense alegria—. Però
ja no soc la que era… Agraïsc
el que em dius,
però estic malalta… Microplàstics,
abocaments de petroli, químics, mercuri, sobreexplotació… Em fan
mal i, de vegades, m’emprenye, Llavors em trauen
a la tele, i diuen que he fet maleses ací i allà.
—Ets
valenta i fas escoltar la teua veu!
—Però
estic tan cansada, Planetari…
—No
pots rendir-te! Tot comença en tu, ets la mare de tot. Tu ets la
vida!
—Ja
saps que tota vida té un final… —La
mar estava afligida
mentres ho deia.
Va fer una pausa, pensant en
les seues desgràcies, però s’adonava que aquell era el dia gran
del Planetari i que no tenia dret a amargar-li’l. A més, qui li
deia que a partir d’ara les coses no podien canviar? Ella ja havia
demostrat àmpliament la seua capacitat de regeneració. De
sobte,
es va refer i canvià
el to de la veu per un de més alegre—.
Però no parlem de mi,
que tu ets jove i tens tota la vida per davant. —Després
d’això, va imprimir molt d’èmfasi
al que va dir a continuació—:
Estàs destinat a fer coses
molt grans, Planetari,
perquè la divulgació de la ciència i, per tant, el coneixement de
la vida i de l’entorn on vivim, és el llegat
més important que pots deixar
als
humans, a banda de divertir
grans i menuts, que ja és
prou. No
ets només una cara bonica, tens un compromís, i sé que amb mi
o sense mi,
el compliràs.
—No
permetré que et rendisques! Des d’ací, faré el possible per a
difondre el missatge de la vida, de com
va néixer i de com
hem de conservar-la. Però et necessite al meu costat, o al meu
davant, millor dit… M’agrada
emmirallar-me en tu —Va
somriure am timidesa mentre li feia eixa confessió—.
Sempre he estat enamorat de tu,
des que varen treure la primera palada de terra per a fer-me els
fonaments—. Després
d’un moment de silenci reflexiu,
agafà
molt d’aire i va amollar de colp—:
Vols que siguem nóvios,
Mar?
—Però,
però… —La
mar estava torbada, no sabia
ni què dir—. Jo sóc major
que tu; tinc un passat, com podràs imaginar-te. —Va
somriure amb picardia i va fer riure el Planetari—. I
tinc moltes tecles, com ara
l’escalfament global, per
exemple. Jo, que sempre he
estat al meu lloc, em veig obligada a anar envaint la terra. El gel
dels pols es fon,
i em fa engreixar. Necessite més espai, i algun
dia arribaré a tu, i t’engoliré.
I
el Planetari, amb ulls
enamorats, respongué:
—No
puc imaginar-me un destí millor. Quan arribe eixe moment, hauré
complit la meua tasca amb els humans, i seré teu per sempre.
© text i fotografia JAVIER VALLS BORJA
maig 2020
Mai abans havia vist un festeig tan encisador. Què bonic! Salutacions :)
ResponderEliminarGràcies, desconegut! :)
Eliminar