miércoles, 6 de mayo de 2020

Amor de mar



Relat escrit per al Planetari de Castelló, com regal pel 29é aniversari de la seua inauguració.


Tal dia com hui, de fa vint-i-nou anys, el huit de maig del mil nou cents noranta-u, va néixer una història d'amor.
Semblava un dimecres normal, però no era així, no era un dimecres qualsevol. Les gavines encara estaven ajocades a vora mar, ben prompte eixirien a buscar algun peixet que endur-se al pap. El rossinyol havia donat per finalitzada la seua preciosa serenata nocturna i els teuladins, en despertar-se, trencaven el silenci refilant amb tota la potència dels seus minúsculs pulmons. Diries que era com passar d’escoltar un madrigal de Monteverdi a capbussar-se en un concert de rock dur. Tot semblava acostumat i natural. Ho semblava, però...
Era dia d’inauguració. Abans que operaris, jardiners, funcionaris i autoritats envaïren el matí, amb els primers raigs de sol, la mar, la nostra mar, va somriure mentres besava la platja.
Hola, Planetari! —va saludar—. Què contenta estic que t’hagen construït ací! Bo, això ara, perquè quan varen començar a erigir-te vaig pensar: "Ja van a plantar-me davant un altre hotel, n'estic farta! Tota la costa feta malbé per a que uns quants es facen encara més rics, sense que els importe el més mínim carregar-se la natura!". Estava molt enfadada, tot el món parla de quant més bonic és mirar-me, però ningú no pensa en el que he de vore jo: grúes, xemeneies, edificis fastigosos…
Com que el Planetari romania mut, igual que si no haguera escoltat les paraules de la mar, aquesta va continuar amb el seu discurs:
No t’interessa el que et conte? No m’importa, t’ho contaré igual; total, no pots anar-te’n! —La mar somreia, divertida—. No fa gaire temps, esta costa era verge, bellíssima en la seua innocència intacta, i jo gaudia de la vista esplèndida de la verdor de la terra però, a poc a poc, amb el pas dels anys, van anar tapant-me tot el pinar i, a l'últim trosset que quedava a través del qual podia vore'l, un dia es va omplir tot de màquines, camions, bastides i gent que no parava de formiguejar amunt i avall. Estava trista, però ja tan acostumada… Em vaig retirar, deixí de mirar el litoral per un temps, però sóc curiosa i necessitava saber. Obrí els ulls de nou per comprovar que anaves creixent, però des de primera hora ja es veia que no eres el que m’havia semblat al principi. Prompte em vaig adonar que el que s’alçava cap al cel a vora meua no era el gripau que jo pensava, sinó el més bell dels prínceps. —Va fer una pausa per vore si obtenia alguna resposta, però només s’escoltava l’encabotat mutisme del Planetari—. No em dius res, templat?
El silenci era colpidor, només trencat per un esbart d’orenetes que havien trobat un núvol de mosquits i estaven esmorzant amb un goig com si fora dia de festa major. El Planetari, tímid com un adolescent, estava torbat perquè una bellesa com aquella es fixara en ell, i no sabia què fer ni què dir, però finalment es va decidir a parlar:
Hola, Mar! —digué el Planetari, ruboritzant-se amb l’ajuda del sol naixent—. Jo també estic content que m’hagen construït ací, ets tan bonica!
La mar, sorpresa per una resposta que no s’esperava, i que semblava sincera pel rubor del jove Planetari, es va encrespar de sobte i va accelerar la cadència de les ones. Agitada com estava, s’havia cobert d’escuma blanca. Estava bellíssima.
Ai, calla, que em faràs posar tèrbola de la vergonya. Tu sí que ets ben plantat; mira't, tan alt, tan blanc i perfècte com una perla… Ets el primer que veig amb la claror del matí, i ja m’alegres tot el dia.
El Planetari estava tremolós per l’emoció, però com que ja estava llançat, va contraatacar, valent:
La preciosa ets tu, Mar, amb el teu moviment sinuós i etern, capaç de tots els blaus: aiguamarina, turquesa, safir, lapislàtzuli… —El Planetari va dir tot això d’una tirada; després, agafà aire i continuà dient—: I, de nit, ets negra i brillant com l'atzabeja, i m'enlluernes amb els centellejos que provoca la lluna quan et mira…
La mar, que havia tornat a quedar-se queta, afalagada i trista a un temps, respongué:
Mira-me’l, si m’ha eixit poeta! —somrigué sense alegria—. Però ja no soc la que era… Agraïsc el que em dius, però estic malalta… Microplàstics, abocaments de petroli, químics, mercuri, sobreexplotació… Em fan mal i, de vegades, m’emprenye, Llavors em trauen a la tele, i diuen que he fet maleses ací i allà.
Ets valenta i fas escoltar la teua veu!
Però estic tan cansada, Planetari…
No pots rendir-te! Tot comença en tu, ets la mare de tot. Tu ets la vida!
Ja saps que tota vida té un final… —La mar estava afligida mentres ho deia. Va fer una pausa, pensant en les seues desgràcies, però s’adonava que aquell era el dia gran del Planetari i que no tenia dret a amargar-li’l. A més, qui li deia que a partir d’ara les coses no podien canviar? Ella ja havia demostrat àmpliament la seua capacitat de regeneració. De sobte, es va refer i canvià el to de la veu per un de més alegre—. Però no parlem de mi, que tu ets jove i tens tota la vida per davant. —Després d’això, va imprimir molt d’èmfasi al que va dir a continuació—: Estàs destinat a fer coses molt grans, Planetari, perquè la divulgació de la ciència i, per tant, el coneixement de la vida i de l’entorn on vivim, és el llegat més important que pots deixar als humans, a banda de divertir grans i menuts, que ja és prou. No ets només una cara bonica, tens un compromís, i sé que amb mi o sense mi, el compliràs.
No permetré que et rendisques! Des d’ací, faré el possible per a difondre el missatge de la vida, de com va néixer i de com hem de conservar-la. Però et necessite al meu costat, o al meu davant, millor dit… M’agrada emmirallar-me en tu Va somriure am timidesa mentre li feia eixa confessió—. Sempre he estat enamorat de tu, des que varen treure la primera palada de terra per a fer-me els fonaments—. Després d’un moment de silenci reflexiu, agafà molt d’aire i va amollar de colp—: Vols que siguem nóvios, Mar?
Però, però… —La mar estava torbada, no sabia ni què dir—. Jo sóc major que tu; tinc un passat, com podràs imaginar-te. —Va somriure amb picardia i va fer riure el Planetari—. I tinc moltes tecles, com ara l’escalfament global, per exemple. Jo, que sempre he estat al meu lloc, em veig obligada a anar envaint la terra. El gel dels pols es fon, i em fa engreixar. Necessite més espai, i algun dia arribaré a tu, i t’engoliré.
I el Planetari, amb ulls enamorats, respongué:
No puc imaginar-me un destí millor. Quan arribe eixe moment, hauré complit la meua tasca amb els humans, i seré teu per sempre.

© text i fotografia JAVIER VALLS BORJA
maig 2020

2 comentarios: